lunes, 6 de febrero de 2017

SALUT A OCEANIA

En aquest apartat us parlaem sobre la salut a Oceania més concretament a Nova Zelandala qual té molts hospitalts, però el que més en predomina en llocs de cuidament són els veterinaris aquí us parlare sobre una empresa o organització que finança aquest hospital.


Salut a Oceania  

El National Health and Medical Research Council (NHMRC) es una organització de financiació australia per la investigació médica que compte amb un presupost de 700 milions de dolars al any la classificació del grau del NHMRC generalment s'utilitza per evaluar les publicacions médicas.




domingo, 5 de febrero de 2017

SALUD EN BRASIL


Este trabajo se va a hablar sobre el sistema de salud en Brasil, en general, sin especificar ninguna ciudad de dicho país, sobre su enfermedad típica y el tipo de seguridad social.
Sistema de Salud.
El sistema de salud de Brasil comprende un conjunto de acciones y Servicios de salud, prestados por organizaciones o Instituciones públicas federeales, estatales y municipales.
Enfermedad típica en Brasil.
La enfermedad típica de Brasil es la malaria, que es una enfermedad mortal causada por parásitos que se transmiten al ser humano por medio de la picadura de un mosquito. Investigadores creen que han descubierto la solución en ciertos azúcares obtenidos a partir de organismes marinos. Algunas coses que podemos hacer para evitar la malària podrían ser:
  • Recoger las basuras.
  • Evitar aguas estancades bajo las casas.
  • Usar mosquiteres con insectizidas durareros.

Tipo de Seguridad Social.
España y Brasil tienen un convenio realizado el 16 de Mayo de 1991, que està puesto en vigor desde el 1 de Diciembre de 1995, con esto quiero decir que España y Brasil tienen el mismo tipo de Seguridad Social, que cubre las enfermedades, la discapacidad, la maternidad, el desempleo, las pensiones y la muerte.
En este trabajo podemos ver que el tipo de seguridad social es igual que en España, que la malaria es la enfermedad típica y que se puede evitar y que el sistema de salud son acciones prestadas por organizaciones.


SALUT A SUD-ÀFRICA

La salut és un dret i està cada cop menys garantida als països de l’Àfrica. Tenen una esperança de vida aproximadament de 50 anys, molt diferent dels països europeus que tenen aproximadament 30 anys més de vida que els ells.
Els hospitals estan molt allunyats de les zones de residència i per tant hi ha molta gent que en el camí cap als centres mèdics perd la vida, ja que les distàncies són enormes.


A l’Àfrica podem trobar malalties que als països més desenvolupats es poden curar ràpidament o fins i tot ja no existeixen com ara la malària, diarrees, infeccions respiratòries...





Sistema sanitari a Sud-Àfrica

En el cas particular de Sud-Àfrica el sistema sanitari combina l'assistència mèdica pública, dirigida i gestionada pel Ministeri de Salut (Department of Health) amb la privada.
Així, l'assistència mèdica pública és universal i poden fer ús d'aquesta tots els nacionals sud-africans i els estrangers residents legals al país. Així i tot, només és gratuïta pel que fa a l'assistència primària. Si es tracta d'assistència secundària (especialitzada), es cobra una tarifa anomenada uniforme, que depèn del tipus d'assistència requerida i el nivell d'ingressos del pacient. Aquesta tarifa es calcula depenent de la categoria de l'hospital on es faci la consulta (de més barat a més car).
Però tot i així, els hospitals i l’assistència sanitària de l’Àfrica en general no tenen gaire qualitat i estan bastant faltats de recursos. És un problema i això fa baixar l’esperança de vida en aquests països.


Tuberculosi

Un exemple de malaltia comuna a Sud-Àfrica, i de fet a tota l’Àfrica, és la tuberculosi és una infecció bacteriana causada per un bacteri anomenat Mycobacterium tuberculosis. El bacteri sol atacar els pulmons, però pot també infectar altres parts del cos.
Es contagia a través del medi aeri, ja sigui per una tos, a l’hora de parlar... Ésser infectat pot dependre molt del sistema immunitari que cada persona tingui. Aquesta malaltia pot causar la mort si no es tracta adequadament i amb els medicaments necessaris.
Els símptomes que es tenen quan una persona és infectada són per exemple baixar de pes, tossir i escopir sang o mucositat, febre i calfred... Entre d’altres.
Avui en dia el que s’anomena tuberculosis nova ha tornat a generar una gran epidèmia a Sud Àfrica igual que a tota l’Àfrica. És una malaltia que es contagia amb facilitat. Va de la mà amb el SIDA que també és una malaltia molt letal als països africans, però l’associació de Metges Sense Fronteres ha considerat que s’infecten de tuberculosis unes 1.400 persones al dia a Sud Àfrica.

En conclusió, podem veure que la salut a Sud-Àfrica i a l’Àfrica en general està bastant debilitada i el sistema sanitari està força mancat de recursos. A més a més, les distàncies dels hospitals no afavoreixen a la rapidesa i curació de malalties.

SALUT A ESPANYA

El Sistema Nacional de Salut d'Espanya és el que engloba les prestacions i serveis sanitaris d'Espanya, que d'acord amb la llei són responsabilitat dels poders públics. Des de  1989 l'assistència sanitària a Espanya és universal i, en el cas dels espanyols, absolutament gratuïta. Definirem com ha sistema sanitari al conjunt d'institucions, personal especialitzat i equipament que està destinat a la promoció, protecció i restauració de la salut d'individus, col·lectivitats i el seu entorn. En la llei general de sanitat, el sistema sanitari, es denomina sistema nacional de salut i està integrat pels serveis de salut de les CCAA i coordinat per l'estat.

Objectiu

D'acord amb la Constitució espanyola i l'Estat de Benestar, el Sistema Nacional de Salut té com a objectiu primordial assegurar i possibilitar en matèria de sanitat: el finançament públic, la universalitat, la gratuïtat en l’accés, la qualitat i seguretat de les seves prestacions.



          Llei de cohesió i del sistema nacional de salut 

Aquesta llei estableix les accions de coordinació i cooperació de les administracions públiques sanitàries, com a mitjà per assegurar als ciutadans el dret a la protecció de la salut. Amb l'objectiu comú de garantir:
-          -  L'equitat: accés de tots els ciutadans de l'estat espanyol en igualtat de condicions a totes les prestacions.
-          - La qualitat: últims avenços tècnics en condicions de seguretat, promovent la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut o les solucions eficaces de la malaltia, quan aquesta apareix i avaluant quines mesures, s'han d'incorporar perquè han demostrat efectivitat.
-         -  Participació social: respectant l'autonomia de cada individu, i valorant també al col·lectiu d'usuaris.

Sector privat sanitari

Pel que fa al sector privat de la llei general de sanitat, reconeix la llibertat de l'empresa i la possibilitat de les administracions públiques d'establir concert per prestar serveis sanitaris, amb mitjans aliens al sector públic, és a dir, mitjans privats, els concerts han de complir una sèrie de requisit:
-          Tendir a millorar els serveis contractant aquells que en els mitjans propis no s'oferien.
-          Que els serveis tinguin els mateixos preus.
Els concerts poden fer-se amb centres hospitalaris (generals o especials) o amb entitats no hospitalàries, exemple: per a llocs de rehabilitació, logopèdia, psicoteràpia, hemodiàlisi, ...

Finançament del sistema nacional de salut

Un dels problemes a què s'enfronta el model de sistema sanitari a cada país, en el nostre cas el sistema nacional de salut, és el de finançament.
Coma ja hem indicat el sistema nacional de salut es finança amb pressupost de les CCAA q tenen autonomia per a la gestió del sistema en el seu territori i per tant han de procedir al seu finançament. Les CCAA han rebut de l'Estat la capacitat de recaptar certs impostos en què poden finançar la sanitat. A més es compta amb un fons que serveix per compensar les autonomies q no disposen de suficient pressupost per fer-se càrrec de la despesa sanitària.

Quines són les principals malalties de mort a España?

Les malalties isquèmiques del cor, com l'infart o l'angina de pit, continuen sent la principal causa de mort en España. Seguidament les malalties cerebrovasculars -com el ictus-, el càncer de bronquis i pulmó, les demències, la insuficiència cardíaca, les malalties respiratòries cròniques, l'Alzheimer, el càncer de còlon, la hipertensió i la diabetis...
Aquestes són, per tant, les deu causes de mort natural més freqüents a Espanya.




VIDEO SOBRE EL SISTEMA DE SALUT 


https://www.youtube.com/watch?v=plKwMceie5s




A partir d’ara ja podrem defensar els nostres drets com ha ciutadà i gaudir d’una sanitat publica, gratuïta i justa. Ja que com hem vist la sanitat publica a Espanya no exclou a ningú. 

SALUT AL MÓN

Depenent de l'indret del món en el qual ens trobem la nostra salut pot canviar completament. Als diferents països trobem sistemes sanitaris incomparables els uns amb els altres.
Nosaltres hem escollit països molt diferents d'arreu del món per poder fer una tasca comparativa de la salut que podem trobar en cadascun d'ells.

LA INDUSTRIA FARMACÈUTICA


En aquest apartat us parlarem sobre el significat dels d'agents nous en la recerca dels medicaments i nous agents en els medicaments, sobre el que són i para que serveixen i sobre quins éssers vius ès poden aplicar aquestes nous patogens.

La industria farmacèutica: patents i genèrics

Bona part de la recerca farmalògica es duu a terme a les industries farmaceutiques , grans empreses tenen departaments de recerca en que es creen i s'assagen nous fàrmacs .

Perqué es pugui comercialitzar un medicament, l'han d'haver aprovat les autoritats sanitaries. Per això:
—Primer ha de passar un seguit d'assaigs en cel·lules i teixits aïllats i despres en animals en experimentacio
—Si els resultats son satisfactoris, es passa a la fase s'assaig clínic en la qual es realitzen proves  en essers humans sans i malalts.
—Si aquestes proves demostren que el medicament és efectiu i segur, es demana autorització i en comença la comercialització.


 Pocs medicaments s'uneixen a un sol tipus de receptor, amb efectes més o menys semblants. Així, per exemple, un medicament que és efectiu per calmar el dolor pot provocar son alhora,cosa que consisteix una reacció adversa.



jueves, 2 de febrero de 2017

ENSAYO CLÍNICO

A continuación voy a hablar sobre el ensayo clínico y sus fases.
Un ensayo clínico es un procedimiento que se utiliza para demostrar la eficacia de un medicamento nuevo o cualquier otro tratamiento nuevo.

En principio, parece fácil demostrar si un medicamento nuevo es eficaz o no. Podríamos pensar que basta administrar a un enfermo y ver si recupera la salud. Pero esto no es así. El enfermo puede mejorar aunque el fármaco no sea efectivo por dos razones, fundamentalmente: el paciente mejora porque su enfermedad está remitiendo de manera espontánea. Es decir, aunque no se hubiera tomado el fármaco, habría mejorado. O el paciente mejora, aunque el medicamento no se eficaz, porque nota que está siendo atendido. Eso hace que mejore su estado de ánimo y, sobretodo, algunos síntomas subjetivos, como el dolor o las náuseas. Este fundamento se conoce como el efecto placebo.
Para probar la eficacia de un medicamento es real y necesario que se haga un ensayo clínico. Por eso se administra el tratamiento a un grupo grande de pacientes. A un otro grupo de pacientes, llamado grupo de control, se le administra un placebo, es decir, alguna cosa que se parece a un medicamento, pero que no produce ningún efecto. Al cabo del tiempo, se compara la evolución de ambos grupos.



Es muy importante tener un grupo de control para comprobar que el grupo que se trata evoluciona a mejor. Además, es igual de importante administrar a este grupo un placebo. En un buen ensayo clínico, ni el paciente ni el investigador saben si se ha administrado el medicamento o el placebo, y esta elección se hace al azar. Este procedimiento se llama “Doble ciego”.


Las cuatro fases del ensayo clínico usan distinto número de personas, la primera fase entre 15 y 30 personas, la segunda menos de 100 personas, la tercera de 100 a varios miles de personas y la cuarta varían de acuerdo con las prácticas.







En los ensayos clínicos sólo se puede evaluar la eficacia de un medicamento. También se pueden estudiar los efectos adversos, la dosis adecuada, los efectos a largo plazo.
Es importante que un medicamento pase por un ensayo clínico ya que si no pasa por ello un medicamento no puede salir a la venta, porque no es fiable ya que no se sabría los efectos que produciría en las personas. 


miércoles, 1 de febrero de 2017

LES VIES D'ADMINISTRACIÓ


Les vies d’administració

Molts cops al prendre medicaments, ens trobem amb el problema de la millor via d’administrar aquests. No pot haver-hi una via concreta ja que molts cops el teixit diana es trobaria molt lluny no?
Doncs la solució a això és administrar els medicaments per una via més directa i segons el teixit diana on volem arribar, usarem una via o una altra.
Tenim diverses vies per administrar aquests fàrmacs. Per exemple tenim:
Una de les més utilitzades és la forma oral, i tal i com el seu nom indica són medicaments que administrem per la boca i que no necessiten de tracte sanitari. El problema d’aquesta via és que l’intestí compta amb molts moviments i amb la intervenció d’aliments que s’hi troben que fan que el medicament no sigui el 100% eficaç. Podem ingerir pastilles, càpsules o comprimits. Podríem parlar d’una altra via utilitzada de forma molt semblant que és la sublingual que són comprimits o líquids que se situen a sota la llengua ja que el seu efecte és més ràpid. El problema pot ser el sabor que poden tenir aquests fàrmacs.

A més a més trobem la via parenteral l’aplicació es realitza lesionant la pell i evita el primer pas hepàtic i els àcids de l’estómac. Requereix, però, la intervenció dels metges. Aquesta via pot ser intravenosa, intramuscular i subcutània.
Tenim també la via instranasal, els medicaments es poden subministrar pels orificis nassals i tenen un efecte força local. Finalment, a la tòpica trobem pomades o cremes per la pell que solen tenir un efecte local excepte si es pot dissoldre amb lípids.
Aquestes són algunes vies d’administració importants però en podem trobar d’altres que també s’utilitzen com ara per exemple la rectal, l’oftalmològica, la inhalatòria i la epidural.
Així doncs, podem veure que avui en dia tenim moltes maneres diferents d’administrar els medicaments perquè el seu efecte sigui més ràpid.
A banda, com a curiositat tenim com a nova línia d'investigació una la qual té per objectiu el desenvolupament de nano transportadors de fàrmacs anti-tumorals capaços de dirigir els citostàtics al focus tumoral.


ELS MEDICAMENTS

Els tractaments de malalties són un conjunt d’accions que consisteixen en prevenir tractar i gestionar les malalties. Els tractaments són duts a terme pel sistema mèdic i sanitari i n’hi ha de molts tipus diferents. 
El tractament de malalties inclou evidentment els medicaments i els fàrmacs ja que són molt importants per poder sanar el pacient i aquests tenen diverses vies d'administració.

Els medicaments 

Els medicaments són productes que s’utilitzen per curar, alleujar, prevenir i diagnosticar una malaltia.
Els medicaments contenen fàrmacs, que són les substàncies que donen certes propietats als medicaments, són els principis actius dels medicaments.
Per facilitar l’administració els fàrmacs és barregen amb excipients, que son com substancies que serveixen de vehicle dels fàrmacs a més de millorar-ne les propietats com el sabor, el resultat final de la unir de els fàrmacs i els excipients dona lloc al medicament amb forma de píndola, xarop o injectable, que es el que s’anomena forma galènica.
Com alguns medicaments poden tenir elements poden donar problemes a algunes persones per això s’ha d’advertir al prospecte del medicament.
Cada medicament s’ha de prendre en la dosis adequada. Per sobre de la dosis no augmenten els beneficis dels medicaments, i s’incrementa la possibilitat de reaccions adverses.


També cal tenir en compte que si administrem més d’un fàrmac alhora, interferissin entre si, pot ser que un dificulti a l’altre, es un aspecte que hem de tenir-ho en compte. 

                            Denominació dels medicaments

Els medicaments es coneixen, en primer lloc, per la seva denominació comercial, mes coneguda com la marca, que és el nom que li assigna el laboratori que la elabora.
Tot hi així, cada fàrmac te el seu nom oficial (DOE: Denominació Oficial Espanyola)
A més cada fàrmac te el seu nom científic, però es massa llarg per utilitzar-lo.
 Exemple:
-       L’aspirina, nom comercial assignat per les laboratoris Bayer, un medicament el principi del qual es l’àcid acetilsalicílic (DOE). El nom científic d’aquest fàrmac és àcid 2-aceto-xibenzoic. 

                              El bon ús dels medicaments

Els medicaments han salvat milions de vides. Però si se’n fa un mal us, pot tenir conseqüències negatives.
Un mal us, consisteix bàsicament, a no prendre el medicament tal com ho ha prescrit el metge o prendre medicaments que no han estat prescrits per el metge. Les principals conseqüències són, la falta d’ eficàcia de la medicació,  Dependència i tolerància
-       Interaccions farmacològiques,  Aparició de resistència als antibiòtics. 

Per ampliar els coneixements que hem explicat anteriorment aquí tenim un petit suport audiovisual que ens ajudarà.
-                                                                         
                                         -  https://www.youtube.com/watch?v=G4YQFluuRZU


-           Noticia sobre els medicaments
A continuació hem cercat una noticia relacionada amb el mal us del medicaments un tema el qual hem parlat anteriorment . 

 RESISTÈNCIA BACTERIANA
 El mal ús dels antibiòtics causen un greu problema de la salut pública
     
La proliferación de bacterias que han desarrollado resistencias a los antibióticos se está convirtiendo en un gravísimo problema de salud pública. Cada vez mueren más personas por infecciones de orina o respiratorias causadas por bacterias comunes que hasta hace poco se trataban fácilmente con los fármacos disponibles. Los datos son sumamente preocupantes. Las bacterias multirresistentes causan ya 25.000 muertes en Europa y otras 23.000 en EE UU. La OMS estima que en todo el mundo se cobran 700.000 vidas, pero lo que causa mayor alarma es la progresión. Expertos del Centro Europeo para la Prevención y el Control de Enfermedades estiman que, de seguir la tendencia actual, en 2050 el número de víctimas en el mundo podría elevarse a 10 millones anuales. Para hacerse una idea, el cáncer provoca ahora unos 8,2 millones de muertes.
El aumento de las resistencias comporta que cada vez se deba recurrir con más frecuencia a los llamados antibióticos de último recurso, que son mucho más tóxicos y que, con el tiempo, también perderán efectividad. Se sabía que las bacterias tratarían de defenderse generando resistencias, pero el proceso se ha acelerado y está siendo mucho más rápido que la capacidad de desarrollar antibióticos nuevos. Lo más lamentable es que se trata de un problema autoinfligido pues estas resistencias están provocadas sobre todo por el mal uso y el abuso de los antibióticos disponibles.

La utilización de antibióticos ha aumentado un 40% en 10 años y es significativo que los países con mayor consumo, entre los que figura España, son también los que presentan mayor índice de resistencias bacterianas. Las autoridades sanitarias deben actuar con determinación en dos frentes principales. En primer lugar, el abuso en humanos. Hay que evitar usar antibióticos en infecciones víricas como catarros o procesos gripales, pues ahí no son eficaces y favorecen las resistencias. Es inaceptable que las farmacias dispensen antibióticos sin receta, cuando está prohibido. Eso facilita la automedicación.

Pero sin duda allí donde hay que actuar con mayor rapidez y contundencia es en el mal uso de antibióticos en granjas y piscifactorías. Se utilizan de forma generalizada, no para curar infecciones, sino para ayudar al crecimiento animal minimizando la posibilidad de un contagio infeccioso que las condiciones de hacinamiento extenderían rápidamente. La OMS ha pedido que se prohíba su uso como profilaxis. España figura entre los países con mayor consumo de antibióticos en animales, 419 milígramos por kilo de carne producida, cuando la media europea es de 121, lo que ha provocado ya quejas ante la UE. Mientras en Europa bajaba el uso de antibióticos en animales en un 12% entre 2011 y 2014, en España aumentaba un 25%, con el agravante de que uno de los más utilizados es un antibiótico de último recurso para humanos. No podemos esperar que los acuerdos de reducción voluntaria funcionen. Dada la gravedad del problema, hay que revisar la regulación de la sanidad animal e intervenir con inspecciones y sanciones severas.

                                         Conclusió 


Esperem que a partir d'ara ja tinguem més cura alhora de prendre els medicaments, ja que són productes que poden curar vides però si en fem un mal us poden causar greus conseqüències que en poden suposar greus problemes de Salut. 

domingo, 11 de diciembre de 2016

Vídeo. L'evolució


Aquí podeu veure el nostre vídeo, on parlem sobre l'evolució, les teories que hi ha hagut al llarg del temps, les proves per demostrar-la...



domingo, 4 de diciembre de 2016

Teràpia gènica per curar la SIDA del tot

Tot i que s’ha aconseguit que la sida, una malaltia que matava, passi a ser crònica, amb un bon control i tractament, cada cop s’està més a prop d’aconseguir curar totalment el malalt fent que no quedi ni rastre del virus al seu cos. El cas que va convertir en realista aquest objectiu va ser el pacient de Berlín, un malalt de leucèmia i també infectat pel virus que després de ser tractat de càncer va resultar que havia eliminat tot el VIH.
A Barcelona, des d’IrsiCaixa, s’investiga en diferents línies per reproduir en altres malalts les condicions que van fer que el pacient berlinès es curés i que d’altres estiguin protegits de forma natural. Ara aquest centre forma part d’un nou consorci en què també participa el CSIC i dues empreses -Karuna Good Cell Technologies i Praxis Pharmaceutical-, i que compta amb el suport de l’Obra Social La Caixa. L’objectiu és unir forces per desenvolupar un tipus de teràpia gènica que permeti induir la mutació genètica de la qual era portador el pacient de Berlín. Es tracta d’una rara alteració d’algunes cèl·lules de la sang que afecta un 1% de població europea i que tenen en comú els pacients resistents al virus. Aquesta alteració fa que, malgrat estar exposats no s’infectin, explica Xavier Martínez-Picado, investigador ICREA i responsable del projecte d’IrsiCaixa.
Els investigadors desenvoluparan unes pinces moleculars que permetran alterar l’ADN dels malalts. Permetran inactivar el gen que produeix la proteïna CCR5-Delta32, una proteïna que es troba a la superfície de les cèl·lules del sistema immunitari que el virus utilitza com a porta d’entrada. Aquestes pinces moleculars “buscarien els limfòcits T CD4 (són els que infecta el virus) i inactivarien el gen”, explica Martínez-Picado. Després, caldria extreure i identificar les cèl·lules modificades i implantar-les de nou amb la idea de potenciar en el pacient aquesta renovació cel·lular. “Com que el virus mata les que aconsegueix infectar, i les noves no les podria infectar, acabarien substituint-les totes per selecció natural”, explica Martínez-Picado.



Kahoot

Aquí teniu un enllaç on podeu posar a prova el que heu après a través d'un petit joc.

https://play.kahoot.it/#/?quizId=c14f5b14-c06f-4c2a-b775-9a24aa992fa3

jueves, 10 de noviembre de 2016

Proves d'evolució



La biologia d’avui no es pot entendre sense tenir en compte la teoria de l’evolució. L’esdeveniment de l’evolució és molt difícil  d’observar directament ja que és un procés molt llarg, però tots els organismes vius presenten trets evolutius que la demostren. 
Així podem trobar diferents tipus de proves:

Proves paleontològiques

Es basa amb l'estudi dels fòssils. Es veuen tres característiques:
  1. Complexitat creixent--> El registre fòssil a mida que anem a èpoques més modernes els registres són majors, hi ha més fòssils.En canvi, els registres més antics són menors, ja sigui perquè estan més soterrats, s'han destruït... Els primers organismes que van aparèixer van ser els procariotes unicel·lulars, en segon lloc els eucariotes unicel·lulars i en tercer lloc eucariotes pluricel·lulars. D'aquests últims, primer les cèl·lules vegetals i després les cèl·lules animals.
  2. Diversitat creixent--> Veurem que el registre fòssil quan estem més a la època moderna el nombre d'espècies augmenta.
  3. Formes intermèdies--> Organismes que presenten característiques d'espècies que actualment són molt diferents. Ex: L'Archaeopertryx tenia característiques dels rèptils (dents i cua) i característiques d'ocell (ales, plomes). Aquest fòssil era l'ancestre comú, d'aquestes dues espècies que avui en dia està completament separades i cooexisteixen en un medi. Avui en dia hi ha alguna forma intermèdia que s'anomena fòssil vivent, és l'ornitorrinc, un animal marí, té pél, glàndules mamàries i té un bec i està fet per les membranes d'un ocell.




Proves embriològiques

Es basen en l'estudi comparatiu de diferents embrions de diferents éssers vius.

Els primers estadis de desenvolupament es veuen embrions similars perquè hi ha ancestre comú, a mida que anem desenvolupant-nos anem adquirint les nostres característiques; però la similitud dels primers dies es veu que hi ha un ancestre comú. 

Quant més gran és el parentiu entre les espècies més llarg és el periode on el desenvolupament embrionari presenta caràcters afins.

Taula: Estudi de primers estadis de desenvolupament cap al desenvolupament complet.



Proves anatòmiques

Es basen en l'anatomia comparada. Es compara l'estructura, morfologia d'organismes de diferents espècies.
Des de punt de vista evolutiu hi ha tres tipus d'origens evolutius:
  1. Òrgans homòlegs
    Tenen la mateixa estructurai el mateix origen embriològic. És a dir, els òrgans que comparem dels diferents organismes tots tindran el mateix origen embriologic.
  2. Òrgans anàlegs
    Tenen estructures diferents, diferent origen embriològic però funcions iguals. Ha hagut una convergència evolutiva cap a la mateixa funció.
  3. Òrgans vestigials o rudimentaris                                                                             Avui en dia no tenen cap tipus d'utilitat ni funció. Són restes evolutives dels nostres avantpassats. No els utilitzem i per això s'han anat perdent; un exemple seria els queixals del seny.

Proves Bioquímiques

Es basen en la comparació de diferents molècules bioquímiques i diferents processos bioquímics d'organismes de diferent espècie.
Ex: ADN, ARN, la sang
Si les espècies que comparem evolutivament són properes seran molt iguals, si comparem espècies de fa milions d'anys, aquestes mostraran moltes diferències.


Proves biogeogràfiques

Orgnanismes que viuen en una mateixa zona geogràfica tenen tendència a evolucionar de la mateixa manera.


Organismes que viuen en lloc completament diferents tendeixen a evolucionar de manera diferent.

La selecció artificial i la selecció natural

      -La selecció artificial és la cria intecionada de certs trets fenotípics o combinació de trets sobre d'altres. El terme va ser definit per en Charles Darwin en contrast al procés de la selecció natural, en el que la capacitat de propagar-se els trets depèn a les millores de la supervivència degudes a l'adaptació a l'hàbitat de l'organisme. La selecció artificial que produeix un empitjorament de l'espècie des del punt de vista humà és anomenada selecció negativa.El terme va ser originàriament encunyat per en Charles Darwin per il·lustrar la seva proposta d'un model més ample de la selecció natural. Es va adonar que diversos animals i plantes domesticades tenien propietats especials que varen ser desenvolupades intencionadament per potenciant la cria dels individus amb característiques desitjables i desestimant els individus que les tenien menys desitjables.
       
       -La selecció natural és el procés gradual no aleatori pel qual els patrons biològics esdevenen més o menys comuns dins d'una població com a funció de la reproducció diferencial dels seus progenitors. Charles Darwin va popularitzar aquest terme amb un intent de comparar-lo amb la selecció artificial, o cria selectiva.Segons Charles Darwin, en qualsevol població els individus són diferents entre si. Els individus d'una població tenen un conjunt de caràcters hereditaris. Els individus contribueixen a la següent generació de la població mitjançant l'eficiència biològica. Així doncs, la selecció natural opera sobre aquest conjunt de caràcters. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran una major descendència, i aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació. Els individus que han tingut certes variants dels seus trets característics, influenciats pel seu entorn, poden sobreviure i reproduir-se més que no pas els individus que hagin tingut menys èxit. D'aquesta manera, la població evoluciona.
         
    -La diferència entre les seleccions artificial i natural se centra en l'ambient que exerceix la pressió evolutiva. En essència, en la selecció artificial, està definida en part per la capacitat d'exhibir característiques seleccionables pels humans. Així doncs, com que ja sigui intencionadament o no, l'home exerceix una selecció de les seves característiques, la distribució dels seus trets canviarà.

Tot seguit, us adjuntem un vídeo sobre les diferències entre les dues seleccions, la natural i l'artificial:




Tipos de mecanismos de especiación.

Especiación alopátrica:
Es la especiación que se produce por aislamiento geográfico. Ocurre cuando una barrera geográfica impide que los individuos de distintas poblaciones puedan cruzarse.
Resultado de imagen de Especiación alopátrida:
Resultado de imagen de Especiación simpátrica
Especiación por mutaciones cromosómicas:
Se genera como consecuencia de cambios en los cromosomas. Se ha presentado en algunas plantas. Sucede cuando se producen fallas en la meiosis que hacen que varíe el número de cromosomas. Esto hace que cambie la morfología del individuo e impide los cruzamientos con miembros de la especie original, por lo que puede aparecer una nueva especie.
Resultado de imagen de Especiación por mutaciones cromosómicas


Especiación simpátrica:
Es la es especiación que ocurre cuando una especie, pese a ocupar un mismo territorio geográfico, se diversifica debido a mecanismos que impiden su reproducción, como puede ser la existencia de hábitats diferentes dentro del mismo territorio, diferencias de comportamiento, diferencias en los órganos reproductores, etc.
Resultado de imagen de Especiación simpátrica
Especiación parapátrica:
Es la especiación de  poblaciones periféricas o especiación parapátrica, la nueva especie surge en hábitats marginales, habitualmente en los límites de distribución de una población central de mayor tamaño.
Resultado de imagen de Especiación parapátrica

Especiación cuántica:
La especiación cuántica, también llamada saltacional, es el proceso por el cual una población pequeña de una especie diverge rápidamente en más de una especie que se halla reproductivamente aislada de la población original.
Resultado de imagen de Especiación cuántica